Ens ha deixat un home amb afany de conèixer, d'intercanviar, d'evolucionar... l'estímul a entendre'ns, entre els humans, i entre els humans i els nostre déus... un químic, un filòsof, un teòleg, un sacerdot. Ha mort un catòlic, un hindú i un budista. Però per moltes etiquetes que li posem, mai podrem definir a Raimon Panikkar.
El seu pensament era un punt de trobada entre Orient i Occident. A la seva obra convergeixen múltiples realitats: la realitat humana amb el seu múltiple origen hindú-cristià, la realitat acadèmica i intel·lectual interdisciplinària, però també intercultural i interreligiosa. D'aquí ve la importància que al seu pensament té el diàleg. Una de les exigències fonamentals és la coincidència en un mateix llenguatge. Té un llenguatge ric, plural i obert, on les paraules no són mers termes conceptuals, objectius i unívocs, sinó veritables símbols. Entenent al símbol com a l'expressió de la realitat, i així, la paraula (simbòlica) expressa l'arquetip mateix de la realitat simbolitzada. No és cap vocable objectiu i intemporal; sinó temporal, compromès i que expressa el seu propi significat.
Per a Panikkar la realitat és sempre més rica que qualsevol teorització o conceptualització seva. Tot concepte és una parcialització, i aquesta és inevitable a l'evolució dels múltiples universos culturals.
La filosofia no és només "l'amor a la saviesa", sinó també "la saviesa de l'amor". Al seu pensament no hi ha cap contraposició entre filosofia i teologia, sinó que per contra cal superar aquesta possibilitat, perquè per a ell, pensament i religió estan íntimament units. Dintre de les diverses experiències de les diferents religions, el que es pretén, és que cada part té l'exigència d'ajudar a descobrir el tot, és a dir a la salvació, l'alliberament, etc. No es tracta que tothom sigui cristià o hindú, o de qualsevol altra religió, sinó de buscar un diàleg obert que ens vagi duent a una fecundació mútua: l'un aprèn de l'altre.
El problema del pluralisme sorgeix quan hi ha una incompatibilitat de visions del món molt diverses i alhora es veuen forçades a coexistir i a vetllar per la mútua supervivència. Aquest pluralisme comença amb el reconeixement d'e l'altre; això implica la pròpia identitat. L'ésser humà és un ésser de relació; per tant l'autèntic pluralisme es manifesta quan és descobert l'altre. És a dir l'altre, com a font de comprensió i no només com a terme d'intel·ligibilitat. El pluralisme no pot ser resolt pel manteniment d'una postura unitària. Cada grup humà té el seu propi sistema de coherència, uniformitat i harmonia. El pluralisme no significa que reconeixem moltes maneres (pluralitat) sinó que detectem moltes formes, que no podem reconèixer com les úniques maneres d'obtenir un objectiu.
És important considerar que hi ha o pot haver més entitats a més d'aquelles que tractem. El "jo" no és el centre. És per això que tota societat ha d'estar oberta i no tancar-se a la seva pròpia autointerpretació. S'ha de ser capaç d'acceptar un punt transcendent incomprensible, per a així poder superar l'esquema hegemònic del "jo" com el posseïdor d'una raó unitària. Quan es presenta el conflicte pluralista la manera de solucionar-lo no és que alguna de les parts tracti de convèncer a l'altra, sinó mitjançant el diàleg, és a dir que l'altre no és només un, mer objecte del meu coneixement, sinó un altre per ell mateix, que és una font de comprensió i no necessàriament comprensió reduïble a la meva. És tractar de trobar un valor superior, que les dues parts reconeguin i que cap no controli. Per això l'actitud pluralista no assumeix, per endavant, situacions no negociables. Cada cas implica una nova creació. No es pot oblidar que l'altre pot veure les coses sota perspectives diferents i, per tant, necessita tractar-lo de manera diferent.
El terme comparar s'entén com aquella activitat de la ment humana que pren una postura neutral pel que fa a les coses comparables. Tota filosofia es considera una filosofia comparativa quan aquesta es compara ella mateixa amb unes altres visions filosòfiques. És l'estudi filosòfic d'un o alguns problemes a la llum de més d'una tradició. És una mena d'anàlisi formalitzada dels models comuns presents als sistemes filosòfics.
Per a comparar les filosofies en cal una comprensió; és a dir, cal una activitat hermenèutica pròpia. Aquesta hermenèutica és un mètode d'interpretació per a superar la comprensió no només de la distància entre una cultura singular, sinó també per a l'enteniment entre dues cultures, que s'han desenvolupat independentment, considerant els seus propis mètodes de filosofar i les seves maneres d'arribar a la intel·ligibilitat, a més de les seves pròpies categories.
Avui, com a homenatge pòstum, vull compartir amb tots vosaltres algunes de les seves reflexions més brillants i reveladores. Cadascun d'elles convida a una profunda meditació perquè són, sens dubte, autèntiques perles de saviesa.
-Benditos los que tienen la ignorancia infinita, porque no tendrán la tentación de juzgar el misterio de la vida. Para vivir no hace falta saber vivir. Para vivir tenemos primero que quitar los obstáculos, y el primero de ellos es el miedo. El miedo a la muerte es el disfraz del miedo a la vida.”
-“Si yo no descubro mi unicidad, si yo no soy consciente de mi dignidad y de que aquello que yo debo hacer si no lo hago yo no lo hará nadie, entonces quedará para siempre un hueco en la realidad que nadie más podrá llenar. Cada uno de nosotros es único, no somos un número más. Cada uno de nosotros somos únicos, y encontrar la unicidad de cada cosa y de cada persona es la sabiduría.”
-“¿Qué le pasa a la gota de agua cuando cae en el mar? La gota, sin duda, desaparece. ¿Pero yo qué soy, la gota de agua o el agua de la gota? Al agua de la gota no le pasa nada cuando desaparece en el mar.”
-“La sabiduría consiste en reconocer la unicidad de un instante, es decir, que cada momento es único e irrepetible. Quien no vive el asombro y el milagro de cada día, no vive. Quien no viva ahora la vida eterna, que se despida de vivirla luego. Esa singularidad sólo la podemos vivir cuando renunciamos al pasado, que es sólo un recuerdo, así como al futuro, que es sólo una ilusión. No nos detenemos en el presente, no gozamos del presente. Aprovecha este momento, que es único.”
-“La vida nos ha sido dada, y sólo se merece dándola. Y entonces soy feliz, dándola.”
-“Quienes trabajan sólo por dinero en realidad son esclavos. Por eso no son felices, el trabajo es antinatura. Somos coautores de nuestro destino. Hay un factor que depende de cada uno de nosotros, y es el de hacer de nosotros una obra de arte. Hay que tener los ojos abiertos, y hacer las cosas porque quieres, no porque debes.”
-Sólo cuando nos atrevamos a dar al mundo aquello que más queremos, y no lo que debemos, podremos ser felices y hacer de nuestras vidas, como dijo Raimon Panikkar, una obra de arte.
--
Enviat per Nuria Cortinas a Dèries d'una servidora el 8/30/2010 12:55:00 AM
